Hem de recordar avui i sempre aquest poeta del poble, que va saber estimar el seu poble, Roda de Ter, la seva gent i la seva estimada Marta, a qui li va fer aquest bonic poema:
"Marta, l'embruix de tu m'ha tant sotmès
que ja ni em dol la vida que no visc
i em perdo amb tu per llocs inconeguts
i no hi ha espai entre el teu cos i el meu".
"No hi ha llac tan clar com els teus ulls
ni cap vent tan subtil com els teus dits."
"Sé del teu cos pel meu, dels teus moments
de plenitud pel goig d'aquestes mans
amb que et recorro, i ara més que mai
sotjo l'estesa del teu cos, sorral
amb llunes i marees."
Miquel Martí i Pol
Quan va escriure aquest bellíssim poema ja patia esclerosi múltiple, però podia estimar amb la paraula poètica.
"Marta, l'embruix de tu m'ha tant sotmès
que ja ni em dol la vida que no visc
i em perdo amb tu per llocs inconeguts
i no hi ha espai entre el teu cos i el meu".
"No hi ha llac tan clar com els teus ulls
ni cap vent tan subtil com els teus dits."
"Sé del teu cos pel meu, dels teus moments
de plenitud pel goig d'aquestes mans
amb que et recorro, i ara més que mai
sotjo l'estesa del teu cos, sorral
amb llunes i marees."
Miquel Martí i Pol
Quan va escriure aquest bellíssim poema ja patia esclerosi múltiple, però podia estimar amb la paraula poètica.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada